Europa: entre la irrelevancia i la fantasia

0
0 votos
14-09-2017
Publicidad
La Unió Europea es mou entre la divisió, la irrelevancia i la fantasia
 Europa: entre la irrelevancia i la fantasia
La Unió Europea es mou entre la divisió, la irrelevancia i la fantasia

Divisió política després del triomf del Brexit o les negatives de Polònia, Hongria i Romania a secundar la política per als refugiats marcada per Merkel. Divisió social entre el nord ric i el sud sotmès a les draconianas condicionis d'austeritat imposades per Berlín. Divisió ideològica entre els corrents nacionalistes, racistes i xenòfobes i els vents populars i patriòtics aixecats per les classes populars com a resposta al saqueig.

Irrelevancia política i militar en un món que s'encamina cap a un nou ordre, amb altres jerarquies i sistemes d'aliances determinades per l'elecció de Trump i l'ascens de les potències emergents.

La fantasia, en fi, de convocar referèndums i eleccions per perdre-les o considerar la salvació de la UE l'elecció d'un president votat pel 16% del cens electoral.

Regne Unit va iniciar aquest camí en convocar Cameron el referèndum sobre la pertinença a la UE. L'inesperat triomf del Brexit va forçar la seva dimissió. I la seva successora, TheresaMay, va avançar dos anys les eleccions amb l'objectiu de reforçar la seva posició en les negociacions amb Brussel·les. Però en lloc d'això va perdre la majoria absoluta. I el seu lideratge al capdavant del país ha quedat més que en dubte.

A França, l'elecció de Macron –saludat per molts com “el salvador d'Europa”– no és en realitat sinó un “president per accident”, l'últim clau cremant al que ha pogut aferrar-se la classe dominant gala per frenar l'ascens del Front Nacional. I ho han hagut de fer dinamitando tot el sistema polític i deixant al 84% dels electors fos del joc institucional. Donades les seves reaccionàries propostes de retallades i rebaixes salarials veurem el que triga a provocar una nova “fronde” galvanitzada per la joventut estudiantil i els poderosos sindicats francesos. En realitat, el seu programa es limita a intentar aplicar de forma conseqüent el que ni Sarkozy ni Hollande es van atrevir: les receptes d'austeritat dictades des de la cancelleria berlinesa. El que, sens dubte, va alimentar l'ascens del soberanisme de dretes de Le Pen i el d'esquerres de Mélenchon, que junts van obtenir més del 40% dels vots en la primera volta de les eleccions presidencials. 

A Itàlia, un primer ministre provisional aupadod'urgència després del fracàs de Mateo Renzzien el referèndum per reformar la Constitució ha desaparegut de l'escena política europea. Ni està ni se li espera. Mentre, el país transalpí veu dessagnar-se el seu sistema financer i torna els seus ulls cap a Berlusconi a la recerca d'un lideratge que, encara que corrupte i erràtic, sigui almenys sòlid. 

Merkel, per la seva banda, amaga però no dóna. Proposa una política de refugiats, però davant les resistències de multitud de països europeus promou un tractat vergonyós amb Turquia. Es mostra condescendiente amb les propostes de Macron de reforma de l'estructura de l'eurozona o la possibilitat de crear una Hisenda comuna. Però està per veure quant hi ha de realitat i quant de façana sense contingut. Es mostra receptiva a la creació d'una defensa comuna europea, però de cap manera arribar a engegar un exèrcit comunitari, la qual cosa no deixa de ser un brindis al sol. Amb Gran Bretanya fora de la UE, Berlín seria massa dependent de la potència militar de França. No són doncs esperablesgrans canvis tampoc en aquest terreny. Merkel manté amb feresa les sancions a Moscou per l'ocupació de l'est d'Ucraïna. Però al mateix temps es nega – malgrat les reiterades protestes dels països bàltics, Ucraïna, Noruega o Ucraïna– a cancel·lar la construcció del segon gaseoducto que convertirà a Alemanya en el gran hipermercat distribuïdor de les gegantesques reserves de gas russes en tota Europa.

Amb els altres tres grans, Regne Unit, Itàlia i Espanya, “desapareguts en combat”, sense presència política i sense participar en les propostes i debats que es promouen, aparentment els assumptes europeus tornen a ser cosa de dues. I pertot arreu sorgeixen veus que parlen de la recuperació de l'eix franc-alemany. Però les coses han canviat molt des dels temps de Kohl i Mitterrand o de Schröederi Chirac. La idíl·lica recuperació d'un matrimoni mal avingut i pitjor divorciat, és més aviat cosa de Hollywood. És a dir, pura fantasia.

¿Qué te ha parecido el artículo?
Publicidad