Per a la llibertat

0
0 votos
24-09-2017
Publicidad
Gràcies als molts Serrats que a Catalunya denuncien en veu alta l'estafa antidemocràtica de l'1-O, als valents que defensen la democràcia enfrontant-se al poder
 Per a la llibertat
Gràcies als molts Serrats que a Catalunya denuncien en veu alta l'estafa antidemocràtica de l'1-O, als valents que defensen la democràcia enfrontant-se al poder
Per a la llibertat, sagno, lluito, pervisc.
Per a la llibertat, els meus ulls i les meves mans
com un arbre carnal, generós i captiu,
dono als cirurgians.
Per a la llibertat sento més cors
que sorres en el meu pit: donen escumes
les meves venes,
i entro als hospitals, i entro
en els cotons
com en les azucenas.
(Poema de Miguel Hernández musicat per Joan Manel Serrat)

En 1968, Joan Manel Serrat es va negar a participar en Eurovisió si no li permetien cantar en català. Va ser el detonant d'una feroç persecució per part de la dictadura que va obligar al cantautor català a emprendre un obligat exili.
En 2004, “Mediterrani”, gestada en la modesta però universal guitarra de Serrat, va anar unànimement aclamada com la millor cançó espanyola de les últimes dècades.
Tota Espanya rendida a l'encant mediterrani d'aquest himne lliure i burleta entonat per un cantautor que exigia cantar en català i viure en llibertat.
Alguna cosa molt greu ha d'estar succeint quan el Serrat que va ser perseguit per la dictadura avui, després de quaranta anys de democràcia, torna a ser atacat.
Quin ha estat el seu delicte? El mateix per que el franquisme ho va assenyalar com a “enemic públic”: expressar-se amb llibertat i enfrontar-se al poder.
Serrat s'ha atrevit a denunciar que l'1-O és una estafa antidemocràtica, que “aquest referèndum no és transparent, no pot representar a ningú”, que el govern català, encara “en minoria quant al nombre de ciutadans” que representa en la Càmera, “ha tret una llei exprés per fer un referèndum, sí o sí”, on “s'ha marginat a totes les forces de l'oposició”, tant les d'esquerres com de dretes, “amb lleis fetes d'un dia per a un altre, sense discussions, sense que hi hagués esmenes”.
Representant a molts catalans d'esquerres i atrevint-se a dir-ho en veu alta.
El que hem viscut en les últimes hores correspon al terreny de la infàmia democràtica. Com un ressort impulsat des del poder, s'ha deslligat una cacera contra el dissident.
S'han atrevit a cridar “rata feixista” a qui la hi va jugar enfrontant-se al franquisme. Han acusat de “traïdor a Catalunya” a qui es va atrevir a defensar el català quan estava prohibit. Han intentat denigrar a qui representa la lluita per les llibertats i la democràcia que avui tots gaudim.
Però els crits de “els talibans de Puigdemont” no fan sinó exhibir públicament les seves vergonyes, sense possible fulla de parra que les tapi.
Com va denunciar Ibsen fa ja un segle assenyalen com a “enemic del poble” al que no es doblega al poder, i s'atreveixen a expulsar de el “poble català” a qui no s'agenolla.
A la manera d'un retrat de Dauren Grey, mostren la seva veritable cara mentre es recobreixen de falses banderes de democràcia.
Però la lògica indignació no deu confondre'ns. Per molt alt que cridin -i per a això tenen poderosos altaveus concedits en algun despatx del govern de Puigdemont- estan condemnats al fracàs.
Els protagonistes no són els qui els ataquen, sinó els valents que denuncien l'estafa antidemocràtica de l'1-O conscients que això suposa enfrontar-se al poder a Catalunya.
Ha estat Serrat, però no solament Serrat. Són molts els valents. Un Juan Marsé que malgrat ser una dels millors escriptors catalans és assenyalat com “botifler” -traïdor- pels qui, recordant episodis de infausto recordo, ataquen als llibres. Una Isabel Coixet que ha jurat no tornar a callar davant el que succeeix a Catalunya. Una Lidia Falcón, emblema del feminisme d'esquerres, que denuncia als qui s'apropien de Catalunya per llançar-la contra els catalans. Uns sindicalistes que s'enfronten als qui volen dividir a la classe obrera per dominar-la millor...
Hi ha un enorme cabal de valents a Catalunya, que s'enfronten al poder i denuncien els projectes antidemocràtics de Puigdemont.
Ells són els que de debò volen que el poble català tingui dret a decidir, enfront dels qui pretenen imposar per la força una ruptura que la majoria de la societat catalana rebutja.
Volem donar les gràcies a Joan Manel Serrat i als molts Serrats que avui viuen a Catalunya.
En 1972, quan Franco encara vivia, Serrat va musicar poemes de Miguel Hernández, convertint “Per a la llibertat” en un himne contra la dictadura.
Avui, com a molts a Catalunya, torna a mobilitzar-se “per a la llibertat”.
Gràcies.
¿Qué te ha parecido el artículo?
Publicidad